■ però

Etimologia: del ll. postclàssic per hŏc ‘per això’, que, usat preferentment en frases negatives, prengué el sentit adversatiu ‘no obstant això, tanmateix’ 1a font: 1272, CTort.
  1. conjunció Marca l’oposició entre les dues proposicions o membres que lliga (allò que hom diu en la segona és una restricció, una cosa contrària, etc.). La idea és bona, però no és original. És un bon noi, però és molt gandul. M’ho va explicar, però no el vaig entendre.
  2. conjunció
    1. Té una significació concessiva. Ell t’ho cedirà tot, amb la condició, però, que li resti alguna cosa per a viure.
    2. [sovint seguida de molt] Serveix de vegades per a insistir. Ho han fet malament, però molt malament. M’han enganyat, però d’una manera indigna.
  3. masculí [plural peròs] Objecció, dificultat. En tot troba peròs.