■ particular

Etimologia: del ll. particularis, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    1. adjectiu Relatiu o pertanyent a les partícules.
    2. adjectiu Que concerneix exclusivament una persona o una cosa. Tenir, una cosa, un sabor particular.
    3. adjectiu Que es distingeix de les altres persones o coses. Tenir, una planta, una virtut particular.
    4. adjectiu Que té un caràcter privat. És particular, aquest camí! Automòbil particular. Secretari particular.
    5. en particular locució adverbial Concretament, particularment. M’agrada molt la literatura i en particular la novel·la.
  2. masculí i femení Persona privada, no revestida de caràcter públic. Sembla el palau d’un príncep, però no és més que la casa d’un particular molt ric.
  3. adjectiu
    1. Singular, individual. Sacrificar l’interès general a l’interès particular.
    2. Les circumstàncies particulars d’un fet. El fenomen de la gravetat és un cas particular de la gravitació universal.
  4. masculí Circumstància particular. Consultat sobre aquest particular, va contestar amb un estirabot.
  5. adjectiu filosofia i lògica
    1. Dit del judici o la proposició en què el subjecte comprèn un nombre parcial d’objectes, en contraposició al judici o la proposició tant universal com singular.
    2. Singular.
    3. En la filosofia hegeliana, dit del concepte o del moment dialèctic que es troba entre l’individual i l’universal per tal com és afirmat en la seva realitat per la negació de l’altre, negació que no és inclosa en l’individual i que és superada en l’universal.