■ públic | pública

Etimologia: del ll. publĭcus, -a, -um, íd. 1a font: s. XIV, Llull
  1. adjectiu Relatiu o pertanyent a la societat, a la comunitat (per oposició a privat). El bé públic. L’ordre públic. El sector públic.
  2. adjectiu
    1. Notori, manifest, vist o sabut per tothom. Un escàndol públic.
    2. De què pot fer ús tothom. Via pública.
    3. dona pública Prostituta.
    4. en públic locució adverbial En presència de públic, de molta gent. Parlar en públic.
  3. masculí
    1. La gent en general, tothom indistintament.
    2. especialment Els qui assisteixen en un espectacle o que participen en determinades afeccions; clientela.
    3. Conjunt de consumidors o usuaris als quals s’adreça una obra, un servei, un mitjà de comunicació, un producte, etc. El públic d’aquest diari és essencialment conservador. L’oficina bancària romandrà tancada al públic durant les tardes. Pel·lícula apta per a tots els públics.
  4. gran públic La majoria de la gent, sobretot usat pejorativament per a indicar la majoria no especialitzada en un tema.
  5. pública honestedat dret canònic Impediment diriment del matrimoni, anomenat també quasiafinitat, que s’esdevé entre l’home i els consanguinis (fins al segon grau) de la dona amb la qual ha conviscut en matrimoni invàlid, fins i tot no consumat, o en públic concubinat.
  6. pública promesa dret civil Anunci públic d’una promesa de recompensa a favor del qui acompleixi un acte o obtingui un resultat determinat.
  7. sector públic economia Àmbit de l’activitat econòmica que controla l’estat, o en la qual aquest participa ja sigui directament o mitjançant instàncies públiques sotaposades.