■ normatiu | normativa

Partició sil·làbica: nor_ma_tiu
Etimologia: formació culta analògica sobre la base del ll. normatus, -a, -um, participi de normare ‘traçar amb escaire’
  1. adjectiu Relatiu o pertanyent a una norma o a les normes. El desenvolupament normatiu d’una llei.
    1. adjectiu Que estableix una norma o un conjunt de normes. Diccionari normatiu. Gramàtica normativa.
    2. femení Conjunt de normes que regulen una matèria, una activitat. Una normativa laboral. La normativa literària.
    3. femení lingüística Conjunt de normes lingüístiques explícites provinents d’una autoritat reconeguda i aplicables a una llengua.
  3. ciències normatives filosofia Nom amb què hom designa sovint la lògica, l’ètica i l’estètica.