■ meridià
| | meridiana

Partició sil·làbica: me_ri_di_à
Etimologia: del ll. meridianus, -a, -um, íd., der. de meridies ‘migdia, sud’, dissimilació de medidies (medius dies ‘mig dia’) 1a font: s. XIV
  1. adjectiu Relatiu o pertanyent al migdia, a l’hora del migdia. Llum meridiana. Ombra meridiana.
  2. masculí geografia
    1. Qualsevol dels cercles màxims de la Terra que passen pels pols.
    2. Qualsevol semicercle màxim de la Terra que va de pol a pol. Meridià d’un lloc. El meridià de París.
    3. meridià inicial El que hom, arbitràriament, pren com a primer meridià per determinar, sobre l’equador, la longitud geogràfica de cada lloc de la Terra.
    4. meridià magnètic nàutica Cadascuna de les línies isògones compreses entre els dos pols magnètics de la Terra.
    5. primer meridià nàutica Meridià adoptat com a origen de les longituds geogràfiques, o sia, el 00° 00′ 00′′ de longitud.
  3. masculí geometria En una superfície de revolució, intersecció de la dita superfície amb un pla que passi per l’eix de revolució.
  4. adjectiu geometria
    1. Relatiu o pertanyent al meridià.
    2. Dit de la secció que, en una superfície de revolució, és produïda per un pla que passa per l’eix de revolució.
    3. altura meridiana d’un astre astronomia Altura d’un astre quan passa pel pla meridià.
    4. línia meridiana (o simplement meridiana) astronomia i geografia Intersecció de l’horitzó d’un lloc amb el pla meridià del lloc.
    5. pla meridià astronomia i geografia Pla vertical que passa per l’eix de la Terra i un lloc donat.
  5. astronomia
    1. meridià celeste Cercle màxim de l’esfera celeste que conté els seus pols.
    2. meridià inferior Semicercle del meridià d’un lloc que té per extrems els pols celestes i que conté el nadir d’aquest lloc.
    3. meridià local (o meridià del lloc) Meridià celeste que conté el zenit i el nadir del lloc geogràfic considerat.
    4. meridià superior Semicercle del meridià d’un lloc que té per extrems els pols celestes i que conté el zenit d’aquest lloc.