■ harmonia

Partició sil·làbica: har_mo_ni_a
Etimologia: del ll. harmonia, i aquest, del gr. harmonía, íd. 1a font: s. XIV, Metge
    femení
  1. Justa adaptació mútua de les parts o coses que formen un tot.
    1. Concordança d’opinions, maneres, interessos, etc.
    2. Acord, bona correspondència, entre dues o més persones. En Jaume i en Joan sempre estan en bona harmonia.
    1. Acord de sons, colors, moviments, etc., agradables. Cants plens d’harmonia.
    2. per extensió Successió de sons, colors, moviments, etc., que produeixen un efecte agradable. L’harmonia d’uns versos, d’una dansa, d’una pintura.
    1. música Ciència que té per objecte la formació i l’encadenament dels acords.
    2. Estructura d’una obra o fragment musical, considerada des del punt de vista dels acords i de les relacions entre ells per a formar idees musicals.
  5. harmonia vocàlica fonètica, fonologia Fenomen d’assimilació que fa que una vocal adopti propietats de vocals contigües.