■ goig

Partició sil·làbica: goig
Etimologia: del ll. gaudium, íd. 1a font: s. XII, Hom.
    masculí
    1. Emoció causada per la contemplació d’una cosa que plau granment, per l’esperança d’obtenir allò que abelleix, per l’adquisició del bé desitjat. Quin goig fora per a mi de tornar-lo a veure! Tot el poble sortí amb gran goig a rebre’l.
    2. bon goig que Contents podríem estar si.
    3. fer goig Causar satisfacció, ésser plaent, de mirar algú o alguna cosa per la seva ufana, bellesa, etc. Fa goig, la Rosa, amb aquest pentinat. Els camps fan goig de veure, tan verds!
    4. fer goig (a algú) Abellir-li, desitjar, algú o alguna cosa. Si et fa goig en Joan, per què no li ho dius? Em fa més goig el canari taronja que no el groc. Et fa goig, aquesta poma?
    5. no fer goig Inspirar desconfiança algú o alguna cosa, esperar-ne alguna cosa desagradable, enutjosa, etc. El seu gest no m’ha fet gens de goig: malfia-te’n!
    6. tenir (o ésser) un goig sense alegria Expressió per a manifestar frustració. Anava a casar-s’hi i s’ha desfet el casament: ha estat un goig sense alegria.
  2. plural literatura i folklore
    1. Composició poètica cantada, generalment en llaor de la Mare de Déu o d’un sant.
    2. Full on hi ha impresos uns goigs. Col·leccionador de goigs.