■ frustració

Partició sil·làbica: frus_tra_ci_ó
Etimologia: del ll. frustratio, -ōnis, íd. 1a font: 1803, DEst.
    femení
    1. Acció de frustrar;
    2. l’efecte.
    3. psicologia Estat del qui resta privat d’una satisfacció que creu que li correspon i se sent defraudat en les seves esperances.
  2. dret penal Execució sense els efectes materials desitjats per l’autor de tots els actes necessaris per a la producció d’un delicte.