■ exceptuar

Partició sil·làbica: ex_cep_tu_ar
Etimologia: del b. ll. exceptuare, freqüentatiu de excipĕre ‘prendre de, exceptuar’ 1a font: s. XV, Curial
    verb transitiu
  1. No comprendre, no incloure, algú o alguna cosa en un nombre o un tot, com no pertanyent-hi. Són tots uns lladres: no cal exceptuar-ne cap!
  2. dret processal Al·legar una excepció en el judici.