■ desarmar

Partició sil·làbica: des_ar_mar
Homòfon: desermar
Etimologia: de armar 1a font: s. XIV, Muntaner
    verb
    1. transitiu Llevar o fer deixar les armes a algú. Desarmar un soldat, un batalló, el sometent.
    2. pronominal El cavaller no volia desarmar-se.
    3. transitiu figuradament Despullar (algú o alguna cosa) d’allò que té d’amenaçador, d’hostil, etc.; apaivagar. Ha fet aquestes declaracions per desarmar la crítica.
    4. transitiu esports En l’esgrima, arrencar l’arma de l’adversari amb un moviment ràpid de l’arma pròpia.
    5. intransitiu organització militar Suprimir o reduir, un estat, les forces militars, especialment quan cessa d’estar en peu de guerra.
    6. transitiu tàctica Treure els ginys de guerra d’una fortalesa, desartillar-la.
    7. transitiu tàctica Treure l’artilleria, l’aparell, etc., d’un vaixell fent-lo inútil per a la guerra.
    1. transitiu Fer cessar d’ésser armat (un moble, un aparell, un rem, etc.).
    2. pronominal No li donis aquests cops, que es desarmarà.