■ contestar

Homòfon: contestà
Etimologia: del ll. contestari, íd. 1a font: 1696, DLac.
    verb
  1. transitiu
    1. Dir o escriure (quelcom) a algú en resposta al que aquest ha dit o escrit. Contestar una carta.
    2. usat absolutament Contestar a una carta, a una acusació.
    3. per extensió Correspondre a salutacions, a una agressió, etc. Si us ataquen, contesteu.
    4. per extensió Manifestar algú d’alguna manera que ha rebut una trucada telefònica, que ha sentit que algú trucava o el cridava. Vam contestar els crits d’ajut que sentíem.
    1. intransitiu Dir mots de disconformitat, d’oposició, etc., a allò que no vol resposta, a una ordre, a un retret; replicar. Obeeix sense contestar.
    2. transitiu Refusar d’admetre, rebutjar enèrgicament (una autoritat, un acte de govern, una situació establerta, una ideologia, etc.), especialment fent patent el desacord amb una acció de protesta. El nou rector fou contestat pels estudiants.
  3. transitiu antigament dret Comparèixer en judici per confessar o negar (la demanda de l’actor).