■ conquerir

Etimologia: del ll. conquirĕre ‘cercar pertot; adquirir (per les armes)’, der. de quaerĕre ‘cercar’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb transitiu
  1. Fer-se seu per la força (un país, un territori, etc.). Els romans conqueriren tot el món aleshores conegut. Conquerir una terra per força d’armes.
  2. per extensió
    1. Guanyar-se (la voluntat d’algú). Conquerir l’estima pública.
    2. Fer-se seva (una persona) inspirant-li amor. Gent fàcil de conquerir.