■ conjunt
| | conjunta

Etimologia: del ll. conjunctus, -a, -um, íd. 1a font: 1696, DLac.
  1. adjectiu
    1. Unit amb un altre. Una cosa conjunta amb una altra.
    2. usat absolutament Emprendre una acció conjunta.
    3. heràldica Dit de la peça o la figura que té alguna extremitat unida a una altra.
    4. música Dit dels graus de l’escala que se succeeixen immediatament.
    5. música Dit del moviment melòdic en el qual hom progressa per graus conjunts.
    6. llegat conjunt dret Llegat indivís.
  2. masculí Reunió de persones o de coses que formen un tot les unes amb les altres. El conjunt de l’obra és bo. Tenir una visió de conjunt. En conjunt m’agrada. Avui porta un conjunt esportiu.
  3. masculí Reunió de coses que hom fa alhora. Moviments de conjunt d’un exèrcit, d’una esquadra.
  4. masculí matemàtiques Reunió d’objectes ben definits en la intuïció o en el pensament, considerada com una totalitat.
  5. música
    1. masculí Grup de músics o de cantors que executen simultàniament una composició musical.
    2. música de conjunt Música de cambra.