■ conduir

Partició sil·làbica: con_du_ir
Compareu: aconduir
Etimologia: del ll. conducĕre, íd. 1a font: s. XIV
    verb
  1. transitiu
    1. Dur (una persona o un animal) en algun lloc, sota la nostra direcció i vigilància, menar, guiar. Conduir el bestiar a les pastures.
    2. per extensió Conduir els primers passos d’un infant. Conduir la mà d’un infant que aprèn a escriure.
  2. transitiu
    1. figuradament Dirigir, regir, guiar (d’altres persones, un negoci, una empresa, etc.). Conduir la nau de l’estat.
    2. obres públiques Fer obres per dirigir les aigües (d’un riu).
    3. figuradament i per extensió Conduir bé l’acció d’una comèdia.
  3. transitiu
    1. Portar, una via o un altre mitjà de comunicació, en un lloc determinat, anar-hi a parar, fer-hi arribar. Aquesta carretera condueix a Perpinyà. El canal condueix l’aigua als camps.
    2. per extensió Les seves empremtes ens han conduït fins ací.
    3. figuradament Portar a un fi o un resultat determinat. Això no condueix a res.
  4. transitiu Fer passar, transmetre. Cossos que condueixen la calor, l’electricitat.
  5. transitiu
    1. Dirigir (animals, vehicles, especialment els de tracció mecànica). Conduir un autobús.
    2. usat absolutament Aprendre de conduir. Condueix molt bé.
  6. transitiu Aconductar.
  7. pronominal Captenir-se, portar-se. Es condueix molt bé amb nosaltres.