■ concloure

Partició sil·làbica: con_clou_re
Etimologia: del ll. concludĕre, íd.
    verb [p p conclòs -osa]
  1. transitiu Acabar, donar fi. Concloure una novel·la.
  2. transitiu
    1. Determinar, establir, resoldre, d’una manera definitiva per una decisió, un acord, un pacte, un judici, com a conseqüència de les premisses posades. Concloure un afer amb algú. El tribunal conclogué que l’acusat era culpable. De tot això, no en podem concloure res.
    2. De les dites proposicions hom conclou que tots els homes són mortals.
  3. intransitiu per extensió Ésser concloent. Aquests testimoniatges conclouen contra seu.