■ comanda

Etimologia: del ll. vg. commandĭta, d’una base de participi-supí en -ĭtum, -ĭta d’un antic compost del verb dare ‘donar’ 1a font: 1196
    femení
    1. Acció de comanar o encomanar, encàrrec.
    2. especialment Encàrrec fet per un client a un proveïdor de servir-li una mercaderia, un article, un producte o un servei determinats, d’una qualitat i unes característiques prèviament establertes, en un termini fixat i a un preu i en unes condicions convinguts. Servir, anul·lar, una comanda.
  2. Custòdia d’una persona o d’una cosa recomanades com a especialment dignes d’atenció. Deixà el nen a la comanda del revisor.
  3. Dipòsit, cura. En llur comanda, la maleta està segura.
  4. història
    1. Cessió condicionada d’una possessió o d’un dret, d’un castell o d’una jurisdicció, feta pel sobirà o per un altre senyor superior a un home lliure, el qual per aquest fet li esdevenia vassall i en percebia les rendes.
    2. Unitat administrativa d’un orde militar governada per un comanador.
    3. Dignitat de comanador.
    4. per extensió Béns, fruits i rèdits d’un comanador.
    5. Fet de posar un feu, per part del tenidor, sota la potestat d’un altre senyor superior.
    6. Comenda.
    1. dret civil Dipòsit de diners o de béns mobles sense gratificació ni pagament d’interessos.
    2. dret mercantil Contracte de natura mixta consistent a encomanar mercaderies o diners per negociar-hi a compte del comitent, mitjançant una participació en els beneficis o una retribució.
    3. comanda agropecuària dret civil Contracte de parceria de terres o bestiar.
  6. indústria tèxtil En la preparació del tissatge, fil o fils d’ordit trencats que són lligats lleugerament amb llurs veïns per tal d’acompanyar-los.