■ breu

Partició sil·làbica: breu
Etimologia: del ll. brĕvis ‘breu, curt’ 1a font: s. XIII
  1. adjectiu
    1. De curta durada. Un discurs breu. Vocals breus.
    2. en breu locució adverbial D’ací a poc temps.
    3. en breus dies En pocs dies.
    4. ésser breu (algú) No estar gaire a dir, a explicar, etc., una cosa.
  2. masculí esoterisme Escrit que algunes persones porten elles mateixes o posen damunt els animals i al qual hom atribueix un poder màgic.
  3. fonètica, fonologia
    1. adjectiu Dit de la vocal i de la síl·laba que té la durada d’una unitat.
    2. femení Vocal o síl·laba breu.
  4. masculí gramàtica Signe en forma de semicercle obert per dalt (˘) que se situa sobre algunes lletres, amb valors diversos, en els estudis de prosòdia i mètrica clàssiques, en els quals indica vocal o síl·laba breu, en l’ortografia d’alguns idiomes i en alguns sistemes de transliteració i de transcripció fonètica.
  5. femení música
    1. En el cant pla, figura de nota plena o buida, de forma quadrada i sense pal, que constitueix la unitat rítmica de mesura.
    2. En la polifonia primitiva, nota quadrada equivalent a la meitat del valor de la llarga en ritme binari.
  6. breu pontifici història eclesiàstica Document pontifici, menys solemne que la butlla, que tracta d’afers polítics o administratius, de nomenaments i concessions.