■ beneir

Partició sil·làbica: be_ne_ir
Etimologia: del ll. bene dicĕre ‘parlar bé’, contret en benedicere ‘beneir’ en ll. cristià com a calc del gr. eulogéō, corresponent a l’hebreu barak 1a font: s. XII, Hom.
    verb transitiu
  1. religió Invocar la protecció de Déu (sobre algú o alguna cosa), especialment el sacerdot amb paraules o cerimònies rituals. El pare beneí la taula. El sacerdot beneí els nous esposos.
  2. religió Dedicar una persona o una cosa al culte diví mitjançant una acció o una invocació que la sostreu a tot ús profà. Beneir l’aigua, una imatge.
  3. Lloar, exalçar (algú o alguna cosa) pels beneficis rebuts. Ha beneït sempre aquella inspiració.
    1. religió Concedir Déu la seva protecció, la prosperitat (sobre algú o alguna cosa). Déu el beneí amb nombrosos béns.
    2. Déu et beneeixi! Déu et faci bo!