■ autèntic
| | autèntica

Partició sil·làbica: au_tèn_tic
Etimologia: del ll. authenticus, -a, -um, íd., i aquest del gr. authentikós ‘que té autoritat’, der. de authéntēs ‘que obra per si mateix, amo absolut’ 1a font: s. XIII
    1. adjectiu Dit d’aquella cosa la certitud de la qual és garantida pels seus caràcters, per les circumstàncies que hi concorren, per un acte oficial, per una formalitat legal. Text autèntic.
    2. adjectiu Digne de fe. No fou reconeguda com a autèntica la seva declaració.
    3. adjectiu No fals ni falsificat. Un quadre autèntic. Perles autèntiques.
    4. masculí diplomàtica Document atorgat per la persona que hi és expressada i en la data consignada o bé còpia autèntica d’un document original.
    5. autèntica de relíquies litúrgia Tira o full de pergamí o de paper on consta la identitat veritable o suposada de les relíquies.
  2. adjectiu música
    1. Dit de la nota que té una relació immediata amb la tònica.
    2. En cant gregorià i bizantí, dit dels modes que comencen el seu àmbit o escala amb la nota tònica o final (per oposició a mode plagal).