■ arrencar

Etimologia: d’origen incert, però segurament preromà, indoeuropeu, no cèltic, amb un significat bàsic de ‘aferrar, agafar amb violència’ 1a font: s. XI
    verb
  1. transitiu
    1. Treure, desprendre amb esforç (alguna cosa) d’allò a què és plantada o adherida o de què forma part. Arrencar (de terra) un arbre, una mata, l’herba dolenta. Arrencar pastanagues, patates. Arrencar una branca d’un arbre. Arrencar els claus d’una post. Arrencar una dent, un queixal.
    2. patologia Expectorar.
    3. Desembeinar.
  2. transitiu Obtenir o aconseguir (alguna cosa) d’una persona amb esforç, amb treballs, amb astúcia, prendre-la-hi amb violència. No es deixava arrencar els diners ni amenaçant-lo. Arrencar a algú una prometença, una confessió.
    1. transitiu Començar bruscament (una acció que exigeix un esforç considerable, que costa de produir-se). Arrencar el vol. Arrencar el plor, la suor. Arrencar el bull.
    2. intransitiu Començar a caminar, a traslladar-se, etc., un animal, un vehicle, etc. Amb el pes de la càrrega i la pujada l’auto no podia arrencar. El ruc arrencà a córrer. Si no el pegues, no arrenca.
    3. transitiu Posar en marxa (un vehicle de motor, una màquina). Arrencar una moto.
  4. intransitiu Tenir l’origen. Del cementiri arrenca un camí estret. Uns principis que arrenquen de la filosofia grega.
  5. transitiu marina, marítim Augmentar la velocitat del vaixell.
  6. intransitiu marina, marítim Desaferrar l’àncora, o les seves ungles, del fons.