■ xamfrà

Etimologia: del fr. chanfrein, íd., terme arquitectònic, der. de l’ant. chanfraindre ‘tallar en forma de xamfrà’, comp. de chant ‘cantell’ i fraindre ‘tallar’ 1a font: 1492
    masculí
  1. Cara que, en un sòlid, troba dues altres cares, amb les quals forma dos angles díedres obtusos, segons dues arestes relativament pròximes a l’aresta de l’angle díedre que formarien les prolongacions d’aquestes dues cares.
  2. arquitectura i construcció Cantonada constituïda per un pla que forma angles obtusos, especialment de 135°, amb cadascuna de les dues façanes que la determinen.