■ vulgar

Etimologia: del ll. vulgaris, íd., der. de vulgus ‘multitud, gent vulgar’ 1a font: s. XIV, Llull
  1. adjectiu
    1. Propi del comú dels homes, que és conegut, admès, practicat, etc., pel comú dels homes. La nova religió incorporà creences vulgars.
    2. especialment Propi del llenguatge parlat, corrent, en contraposició a l’especialitzat. Un dels noms vulgars de l’epilèpsia és “mal de Sant Pau”.
    3. llatí vulgar lingüística Modalitat de la llengua llatina parlada pel poble, en oposició a llatí literari.
    4. llatí vulgar lingüística Entre els romanistes, llatí col·loquial del Baix Imperi romà i dels segles subsegüents.
    5. llengua vulgar lingüística Llengua usada en les relacions ordinàries, denominada també, preferentment, llengua col·loquial, corrent o conversacional.
    6. mot vulgar lingüística Mot popular.
  2. adjectiu pejorativament
    1. Relatiu o pertanyent a la gent comuna, en contraposició a la cultivada, refinada. Emprar expressions vulgars. Un gust molt vulgar.
    2. Que res no distingeix del comú dels homes. Un vulgar treballador.
    3. per extensió Que res no distingeix de les coses de la mateixa espècie. No és cap topazi, sinó quars vulgar.
  3. masculí
    1. Comú dels homes. Ja ho diu el vulgar: qui paga, mana.
    2. Conjunt de la gent vulgar.