■ vocació

Partició sil·làbica: vo_ca_ci_ó
Etimologia: del ll. vocatio, -ōnis, íd. 1a font: s. XIV, St. Vicent F.
    femení
    1. obsolet Crida.
    2. vocació hereditària dret català Crida que fa la llei o el causant a tots els possibles successors en el moment d’obrir-se el procés successori per la mort del causant.
  2. figuradament
    1. Bíblia i cristianisme Crida de Déu a algú invitant-lo a una missió o funció determinada.
    2. especialment cristianisme Inclinació a la vida religiosa o al ministeri sacerdotal, que hom interpreta, a la llum del llenguatge bíblic, com una crida especial de Déu.
    3. per analogia cristianisme Inclinació que porta l’home a triar entre els diversos estats de vida que se li presenten (el religiós o el laic, el matrimoni o el celibat, etc.).
    4. per extensió Aptitud, disposició, inclinació natural a exercir una professió, un art, a estudiar una carrera, etc. Vocació artística. Vocació de mestre. No se sent amb prou vocació per a la vida de muntanya.