■ vitualla

Partició sil·làbica: vi_tu_a_lla
Etimologia: del ll. td. victualia, íd., neutre pl. de victualis, -e ‘relatiu a l’alimentació’, der. de victus, -us ‘aliment’ 1a font: s. XIV, Muntaner
    femení [generalment en pl]
  1. Provisió de boca, especialment en els exèrcits.
  2. privilegi de vitualles història Antic privilegi de Barcelona segons el qual era donat guiatge a tothom qui per terra o per mar portés articles d’alimentació a la ciutat, encara que el portador fos reu de delicte.