■ virtut

Etimologia: del ll. virtus, -ūtis ‘caràcter distintiu de l’home; valor; vigor; qualitat moral, virtut’, der. de vir ‘home mascle; virilitat’ 1a font: s. XII, Hom.
    femení
    1. Capacitat de produir un efecte determinat.
    2. especialment Eficàcia per a guarir una malaltia o un trastorn fisiològic. La virtut purgativa de l’oli de ricí. Aquest remei, si s’esbrava, perd tota la virtut.
    3. [usat generalment en expressions negatives] especialment Força vital d’una persona, força per a escalfar del sol, etc. El sol d’hivern no té virtut.
    4. en (o per) virtut de locució prepositiva Per l’acció de. Els cossos cauen en virtut de la gravitació.
    1. Qualitat bona d’una persona. Una dona plena de virtuts.
    2. Mèrit. Ha tingut la virtut d’esperar-lo fins ara.
    3. irònicament Té la virtut d’entendre-ho tot al revés.
    4. ètica i religió Disposició habitual de l’ànim per a les accions conformes al bé o a la llei moral i per a defugir el mal o la transgressió del que és manat.
    5. usat absolutament ètica Pràctica habitual del bé. El camí de la virtut.
    6. especialment ètica Castedat. Guardar intacta la virtut.
    7. fer de la necessitat virtut Donar-se mèrit com si hom fes volenterosament allò que inevitablement ha de fer.
    8. virtut capital cristianisme Cadascuna de les set virtuts (humilitat, generositat, castedat, paciència, temprança, caritat i diligència) que s’oposen als set clàssics pecats capitals.
    9. virtut cardinal ètica i cristianisme Cadascuna de les quatre virtuts (prudència, justícia, fortalesa i temprança) a què hom pot reduir les altres.
    10. virtut teologal cristianisme Cadascuna de les tres virtuts (fe, esperança i caritat) que tenen Déu mateix com llur objecte.
  3. plural cristianisme En l’angelologia tradicional cristiana, els àngels que pertanyen a la jerarquia mitjana del segon cor de l’ordre angèlic.