■ vint

Etimologia: del ll. vīginti, íd. (cf. quaranta) 1a font: orígens de la llengua, Metge
  1. adjectiu Dinou més un, dues vegades deu. Una distància de vint quilòmetres.
  2. adjectiu i masculí i femení El que fa vint; vintè. La pàgina vint. El vint de setembre.
  3. [plural vints] masculí
    1. El nombre vint, 20. Els numerals cardinals compresos entre vint i trenta són: vint-i-un, vint-i-una, 21; vint-i-dos, vint-i-dues, 22; vint-i-tres, 23; vint-i-quatre, 24; vint-i-cinc, 25; vint-i-sis, 26; vint-i-set, 27; vint-i-vuit, 28; vint-i-nou, 29. Els mateixos usats com a substantius són: vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres, etc.
    2. per extensió Allò designat amb el nombre vint. El vint passa per sota casa.
  4. masculí i femení Els vint primers.
  5. les vint La vintena hora des de les dotze de la nit; les vuit del vespre. El tren surt a les vint quaranta.