■ venerable

Etimologia: del ll. venerabĭlis, íd. 1a font: s. XIV, Metge
    1. adjectiu Digne de veneració.
    2. adjectiu Títol d’honor donat a ordes religiosos, a llocs sagrats, eventualment a jerarques eclesiàstics, etc. El venerable capítol. El venerable home de Déu.
    3. adjectiu i masculí i femení dret canònic Títol atorgat als servents o serventes de Déu després que la Congregació de Ritus ha reconegut —i el papa ha proclamat— l’heroïcitat de llurs virtuts.
    4. masculí història Títol de grau del president d’una lògia francmaçònica.
  2. adjectiu per extensió
    1. Digne de respecte per la seva edat.
    2. Dit de l’aspecte extern d’una persona d’edat que mostra noblesa, prestigi, veneració, etc. Un ancià d’aspecte venerable. Una barba venerable.
    3. Digne de respecte per la seva antigor, pel seu passat gloriós, etc. Les pedres venerables del fòrum.