■ veí
| | veïna

Partició sil·làbica: ve_í
Etimologia: del ll. vīcīnus, -a, -um, íd., der. de vicus ‘barri, districte; poble’ 1a font: s. XII, Hom.
    [plural veïns veïnes]
  1. adjectiu Situat a prop. Territoris veïns. Una casa veïna al palau.
  2. masculí i femení
    1. Habitant d’una casa, d’un carrer, d’un barri, d’una població, etc., respecte a un altre que està en un altre estatge de la mateixa casa o en una casa situada a prop, en el mateix carrer, el mateix barri, la mateixa població, etc. La veïna del pis de dalt va treure el cap per la porta.
    2. per extensió Persona que en un lloc determinat es troba al costat. Els meus veïns de taula no paraven de xerrar.
  3. masculí i femení
    1. Cadascun dels habitants d’una casa amb diversos estatges, d’un carrer, d’un barri, una població, etc. Han firmat la carta tots els veïns del carrer.
    2. especialment dret civil Persona que té domicili en tal o tal població.
    3. història En algunes poblacions catalanes, fins al segle XVIII, persona que gaudia dels privilegis i obligacions inherents al veïnatge o ciutadanatge; ciutadà.
    4. història En els fogatges o censos fets fins al segle XIX, cap de casa.
    5. causa de veí a veí dret administratiu A Andorra, nom donat a aquelles qüestions rústiques i urbanes que són de la competència de l’anomenat tribunal de veedoria.