■ veedor
| | veedora

Partició sil·làbica: ve_e_dor
Etimologia: deriv. del cat. arcaic veer ‘veure’ 1a font: 1242
  1. adjectiu Que veu.
  2. masculí
    1. Inspector.
    2. especialment història del dret A l’edat mitjana, inspector públic municipal encarregat de vetllar el compliment de les normes gremials i d’inspeccionar les diverses oficines i obradors.
    3. veedor d’aigües dret administratiu Membre d’un tribunal andorrà format pels components del departament de serveis públics i el secretari del consell general, el qual judica les causes relatives a les aigües i als rius i dictamina sobre elles.