■ usurpació

Partició sil·làbica: u_sur_pa_ci_ó
Etimologia: del ll. usurpatio, -ōnis, íd. 1a font: 1491
    femení
  1. Acció d’usurpar.
  2. dret penal
    1. Delicte comès per qui, sense títol legítim, s’apropia de fet una propietat, una dignitat o un càrrec, o bé s’apodera d’un dret amb mala fe, amb violència o engany, en perjudici d’altri.
    2. usurpació d’atribucions Delicte comès pel funcionari públic que s’arroga atribucions legislatives d’altri, dicta reglaments o disposicions generals, s’excedeix en les seves atribucions o deroga o suspèn l’execució d’una llei, pel jutge que s’arroga atribucions pròpies de les autoritats administratives o impedeix a aquestes l’exercici legítim de llurs funcions, o pels funcionaris administratius o militars que dirigeixen ordres o intimacions a una autoritat judicial, relatives a causes o negocis el coneixement o resolució dels quals sigui de competència dels tribunals judicials.