■ unitiu
| | unitiva

Partició sil·làbica: u_ni_tiu
Etimologia: del b. ll. unitivus, -a, -um, íd.
    adjectiu
  1. Que té la virtut d’unir.
  2. dret canònic Dit del rescripte que uneix dos beneficis.
  3. via unitiva catolicisme Unió amb Déu per la contemplació mística.