■ únic
| | única

Etimologia: del ll. unicus, -a, -um, íd. 1a font: 1460, Roig
    adjectiu
    1. Sol en el seu gènere, que no és precedit, acompanyat o seguit per cap altre element igual. És fill únic.
    2. l’únic el·lípticament L’única possibilitat o solució, sense alternativa. L’únic que pots fer és callar.
  2. A què res no pot ésser comparat. És un paisatge únic.