■ ultimàtum

Etimologia: del ll. diplomàtic del s. XVIII, substantivació de ultimatus, -a, -um, participi de ultimare ‘arribar a la fi’; sembla segur que al s. XV era usada a les cancelleries alemanyes l’expressió ultimatum consilium ‘última decisió’ 1a font: 1888, DLab.
    masculí
  1. dret internacional Conjunt de condicions i d’exigències inajornables i definitives que un estat posa a un altre en una negociació diplomàtica, la no-acceptació de les quals implica la ruptura de les negociacions, sovint represàlies de tipus bèl·lic i la declaració de guerra.
  2. Proposta, invitació, requeriment, etc., peremptoris, que no admeten objeccions ni refús sinó al preu de greus conseqüències.