■ tip
| | tipa

Etimologia: deriv. postverbal de tibar en el sentit de ‘acumular; posar tibant’; d’on el sentit de ‘àpat abundant’ (fer-se un tip d’una cosa) i d’aquí l’adj. en el sentit de ‘atipat, fart’ 1a font: 1803, DEst.
  1. adjectiu
    1. Que s’ha atipat, que ha menjat fins a satisfer plenament l’apetit. Diu que no pot menjar res més, que ja està tip.
    2. figuradament Cansat, enfastidit (d’una cosa). N’estic ben tip, de la seva manera de respondre.
  2. masculí
    1. Acció de menjar o de beure en gran quantitat. Un tip de cargols. Un tip d’aigua.
    2. figuradament Excés en qualsevol acció. N’hi ha un tip, d’aquest noi: tot el sant dia plora.
    3. fer-se un tip de (quelcom) Atipar-se de quelcom. Fer-se un tip d’aigua.
    4. fer-se un tip de (quelcom) figuradament Fer quelcom fins a assaciar-se’n o cansar-se’n. Fer-se un tip de riure. M’he fet un tip d’esperar.