■ timbre

Etimologia: del fr. timbre, del ll. tympănum, i aquest, del gr. týmpanon ‘tabal, pandero’, que designà després una ‘campana batuda per un martell’, després aquests objectes pintats en armes heràldiques, d’on ‘marca impresa en papers oficials per donar-los validesa’, d’on més tard ‘segell’ 1a font: 1391
    masculí
    1. heràldica Acompanyant col·locat damunt l’escut (corona, casc, cimera, etc.).
    2. figuradament Cosa o acció que honra algú. Això serà eternament per a vós un timbre de glòria.
  2. per extensió i antigament numismàtica Nom donat a algunes monedes antigues que duien gravat l’escut reial, com per exemple el timbre d’Aragó, el timbre de Perpinyà i el timbre de València.
  3. per extensió sigil·lografia i dret fiscal
    1. Segell que estampa l’estat en el paper on hom estén documents públics i privats que es refereixen a actes de comerç, judicials o administratius, i que indica la quantitat que hom ha de pagar al fisc en concepte de drets.
    2. correus Segell.
    3. Pòlissa, segell d’un certificat.
    4. Renda del tresor públic constituïda per l’import dels timbres, segells, paper segellat i altres imposicions que graven l’emissió, l’ús i la circulació de certs documents.
  4. Aparell emprat com a avisador acústic, constituït per una petita campana i un martellet que la colpeix.
    1. acústica i música Qualitat d’un so que permet de distingir-lo dels altres que tenen idèntica natura i intensitat.
    2. fonètica, fonologia Tret fonològic que caracteritza la qualitat de les emissions fonemàtiques.
    3. timbre metàl·lic fisiologia animal Qualitat del so amfòric de to elevat i també dels sorolls del cor en cas d’hipertròfia cardíaca.
    4. timbre nasal fisiologia animal Alteració del timbre natural de la veu per ressonància del so a les fosses nasals.