■ tènue

Partició sil·làbica: tè_nu_e
Etimologia: del ll. tĕnuis, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    adjectiu
  1. D’una primor, finesa, petitesa, extremes.
  2. Granment rarificat. L’aire tènue de l’alta muntanya.