■ teia

Partició sil·làbica: te_ia
Etimologia: cat. ant. i dial. tea, ll. tēda ‘branca de pi; torxa; teia’ 1a font: s. XV
    femení
    1. Fusta resinosa de pi i d’altres arbres, provinent sobretot del cor de l’arbre, que crema amb molta facilitat.
    2. Estella grossa d’aquesta fusta, emprada antigament per a fer llum, o bé petita, emprada per a encendre un foc.
  2. figuradament
    1. Complexió, manera d’ésser, d’una persona. Era un home de bona teia. Aquella dona no era com les altres; era d’una altra teia.
    2. teia de la discòrdia Allò que suscita o atia discòrdies.