■ superlatiu | superlativa

Partició sil·làbica: su_per_la_tiu
Etimologia: del ll. superlativus, -a, -um, íd. 1a font: 1490, Tirant
  1. adjectiu
    1. Dit del grau més alt d’una qualitat o d’un grau molt alt d’una qualitat. Ella era bona en grau superlatiu.
    2. gramàtica Dit del grau de significació de l’adjectiu a nivell màxim.
  2. masculí gramàtica
    1. Grau superlatiu.
    2. Mot o grup de mots que expressen el grau superlatiu, sia el més alt en comparació d’altres objectes (superlatiu relatiu: el més eixerit de la colla), sia un de molt alt amb independència de tot altre objecte (superlatiu absolut: el seu pare és molt savi).