■ seure

Partició sil·làbica: seu_re
Compareu: asseure
Etimologia: del ll. sĕdēre, sessum, íd., ‘residir; restar’ 1a font: orígens de la llengua, Llull
verb intransitiu Estar algú sobre un suport qualsevol de manera que el seu cos descansi sobre l’extremitat inferior del tronc, estar assegut. Seure en un banc. Seure un infant a la falda de la mare. No podreu seure: s’han acabat les cadires. Seure a terra.