■ reticència

Partició sil·làbica: re_ti_cèn_ci_a
Etimologia: del ll. reticentia, íd. 1a font: s. XX, Oller
    femení
    1. Acció de callar una cosa, deixant-la, però, entendre.
    2. retòrica Figura retòrica consistent a deixar incompleta una frase per donar a entendre més del que hom sembla voler silenciar.
  2. Actitud de reserva, d’hesitació, de desconfiança. Acceptar amb reticència.
    1. dret Delicte, equivalent al fals testimoni, consistent a testimoniar parcialment o amb reserva sobre fets fonamentals d’un cas o per evitar perjudicis.
    2. dret civil Delicte consistent a callar en un contracte coses que haurien determinat condicions diverses del mateix contracte.