■ res1

Pronúncia: rɛ́s
Compareu: gens
Etimologia: del ll. rēs ‘cosa’, a partir del nominatiu (v. re1) 1a font: s. XII, Hom.
  1. pronom
    1. [en frases condicionals i interrogatives] Alguna cosa. Si saps res de nou, escriu-m’ho. Tens res per a mi?
    2. abans que (o de) res Abans que cap altra cosa, abans de tot.
  2. pronom
    1. [en frases negatives] Cap cosa. No m’ha dit res. Sense mai fer res del que els manen. És una noia molt coratjosa: no l’espanta res.
    2. [en frases negatives el·líptiques; pot anar precedit de no] Cap cosa. Què t’ha dit? —No res.
    3. com si res Sense tenir en compte el que ha passat o el que hom ha dit. Prou estava malferit, però s’aixecà com si res. Sempre et renyen, però tu, com si res.
    4. de res Expressió per a llevar valor a la cosa de què hom rep un regraciament. Gràcies. —De res.
    5. no haver-hi res a fer No haver-hi cap solució. El metge va dir-los que ja no hi havia res a fer, l’estat del malalt era crític.
    6. res de res Absolutament res. No he entès res de res del que m’has explicat.
    1. no res Negació de tota cosa, cosa nul·la (sovint substantivat: el no-res). Déu creà el món de no res, del no-res.
    2. un no res Cosa petitíssima, insignificant. Plores per un no res.
    3. un no res Un moment, molt poc temps. T’ho farà en menys d’un no res. Tornarà de seguida, en un no res.
  4. interjecció Exclamació per a declarar-se disposat a no parlar més o a no pensar més sobre un assumpte. Res, deixem-ho córrer. Res, home, res, tu endavant!



    5. Vegeu també:
    res2