■ reconciliació

Partició sil·làbica: re_con_ci_li_a_ci_ó
Etimologia: del ll. reconciliatio, -ōnis, íd. 1a font: s. XIV, Eiximenis
    femení
    1. Acció de reconciliar o de reconciliar-se;
    2. l’efecte.
  2. litúrgia
    1. Ritu amb el qual una església o un cementiri que han estat profanats o violats són restituïts a llur ús cultual o eclesiàstic.
    2. Ritu del Pontifical romà amb el qual hom restitueix a les funcions sagrades un clergue que n’havia estat suspès.