■ raure

Partició sil·làbica: rau_re
Etimologia: del ll. radĕre, rasum ‘afaitar; raspar; ribotar’ 1a font: s. XIII, Vides
    verb [p p ragut -uda o ras rasa]
  1. transitiu
    1. Passar un instrument tallant o aspre per la superfície d’una cosa per llevar-li el pèl, el borrissol, l’herba que s’hi ha fet, les adherències, les excrescències o desigualtats. Raure el pèl. Raure l’era, un camp. Raure la pastera.
    2. Ratllar. Raure formatge, pa.
    3. antigament Rosegar.
  2. intransitiu
    1. [només en infinitiu, regit de verbs com anar a, venir a, haver de] Tenir tractes amb qui hom no voldria. Em sap greu d’haver de raure amb aquell dèspota.
    2. [en infinitiu, regit per anar a] Parar, arribar a un indret o una situació sense voler-ho, empès per la ventura. Tenir por d’anar a raure a l’hospital. No podia haver anat a raure a millors mans.
  3. intransitiu
    1. Estar o ésser en un lloc determinat, residir-hi. On rau, ara, aquest desgraciat? Després de rodar mig món, ha vingut a raure aquí.
    2. Estar, consistir. La gràcia d’aquesta obra rau en la senzillesa.