■ quedar

Etimologia: deriv. del cat. ant. i dial. quet, queda, variant de quiet, -a (v. queda) 1a font: 1575, DPou.
    verb
    1. intransitiu Restar. No em queden sinó deu euros. Els pocs amics que li queden. Van quedar amics. L’afer quedà arranjat. Per mi que no quedi.
    2. intransitiu per extensió Trobar-se, estar situat, amb relació a una altra cosa i parlant de coses immaterials. Montserrat queda a mà dreta del camí.
    3. intransitiu Subsistir després de la separació d’una o més parts o coses equivalents. Dels set fills que tenia, només li’n queden dos.
    4. intransitiu Deixar establert per mutu acord. Havíem quedat que ens trobaríem aquell vespre. Vam quedar que ho faria ell.
    5. intransitiu Calmar-se el vent, l’oneig, etc.
    6. intransitiu jocs d’entreteniment En el joc de billar, fer una quedada.
    7. quedar bé (o malament) Obrar d’acord (o en desacord) amb l’obligació o amb la correcció en el tracte amb altri. Si li portes flors quedaràs molt bé.
    8. quedar-s’hi figuradament Morir.
  2. pronominal
    1. Restar, romandre (oposat a anar-se’n). Jo me’n vaig: tu queda’t i espera’l. Qui es quedarà aquesta nit?
    2. Emparar-se, apoderar-se, d’una cosa, retenir-la. Se m’ha quedat el llibre. Com que ningú no ho va reclamar, m’ho vaig quedar.