■ punxar

Etimologia: probablement formació analògica sobre formes febles de perfet, jo, ell punxí, que substituïren les fortes ant. jo, ell punx, del ll. punxi, punxit, perfet de pungĕre ‘punxar’ 1a font: s. XIV, St. Vicent F.
    verb
    1. transitiu Ferir amb un objecte acabat en punxa o punta molt aguda, que forada i penetra. Sense voler vaig punxar-lo amb la forquilla.
    2. transitiu col·loquialment medicina Clavar una injecció.
    3. pronominal Injectar-se droga. No us punxeu amb xeringues usades.
    4. pronominal Rebentar-se el pneumàtic d’una roda de bicicleta, de cotxe, etc., per culpa d’un objecte punxant que s’hi ha clavat. Les dues rodes s’han punxat alhora.
    5. intransitiu Tenir una punxada de roda. Hem punxat a mitja collada de Toses.
    6. transitiu radiotècnia En una emissora de ràdio, una discoteca, etc., posar en contacte l’agulla del giradiscs amb el disc o bé donar entrada a una cinta magnetofònica.
    7. transitiu televisió Seleccionar una de les imatges proporcionades per les càmeres d’estudi o per les cintes de vídeo de què hom disposa a la cabina de control, durant la realització d’un programa de televisió.
    8. punxar el telèfon (a algú) transitiu Introduir un aparell d’escolta en la línia telefònica d’una persona per controlar-ne les trucades.
  2. transitiu figuradament
    1. Té una llengua que punxa.
    2. Agullonar, incitar algú a fer una cosa. Amb les ganes que en té, no cal sinó que el punxin.