■ prou

Partició sil·làbica: prou
Etimologia: del ll. vg. prōde ‘profitós’, mena d’adj. invariable extret de les formes verbals prōdest ‘és útil’, del verb prodesse, i prōfĭcit ‘és profitós, és útil’, del verb proficĕre, interpretades com prode est, prode facit 1a font: s. XII, Hom.
  1. adverbi
    1. En quantitat suficient, tant com cal o en cal. És prou intel·ligent per a comprendre-ho. Les pomes no eren prou madures.
    2. Certament (sovint precedit de bé) Bé prou que ho saps. Jo prou li ho explico, però no m’entén. Prou li han dit que no hi anés, però ell hi torna cada dia.
    3. usat absolutament Sí, certament. T’agrada el vi? —Prou.
    4. Bé, d’acord, indicant que hom no nega pas allò que diuen. Dius que ara és més dòcil que abans: prou, però potser encara no ho és com caldria.
    5. irònicament Dius que és un bon home; sí, prou: ara t’explicaré quina bretolada m’ha fet.
    6. amb prou feines Difícilment, tot just, escassament, pel cap alt, a penes.
  2. adjectiu i pronom invariable Suficient. No tinc prou forces per a dir-li-ho. No tinc prou diners. Ja has fet prou per ells.
  3. interjecció Ja basta, no més. Prou, no parlis més. Ja li’n pots donar, de menjar: mai no dirà prou.
  4. masculí arcaisme Profit. Bon prou vos faça. Ésser de bon prou.