■ precepte

Etimologia: del ll. praeceptum, íd., der. de praecĭpere ‘ocupar abans, avançar-se, ensenyar’ 1a font: c. 1500
    masculí
  1. Instrucció, ordre, norma, de conducta moral, que prové d’una autoritat competent; manament, llei.
  2. Fórmula que ensenya el que cal fer. Els preceptes de la retòrica.
  3. diplomàtica Document papal o reial on constava la concessió d’un privilegi o gràcia, l’efecte jurídic dels quals era posterior i dimanant del fet de lliurar el document.
  4. dret canònic
    1. Obligació que tenen els cristians de guardar i celebrar el diumenge (precepte dominical) i les festes religioses (precepte festiu). Festa de precepte.
    2. precepte de l’Església Cadascuna de les lleis promulgades pels concilis o pels papes relatives a doctrina, culte i disciplina eclesiàstica.
    3. precepte de l’Església Segons el catecisme, cadascuna de les cinc disposicions que constitueixen la base i la manifestació de la pràctica cristiana catòlica: precepte dominical i festiu, dejuni i abstinència els dies assenyalats, precepte pasqual, subvenir a les necessitats de l’Església i no celebrar noces en temps prohibit.
    4. precepte pasqual Obligació de rebre els sagraments de la penitència i de l’eucaristia durant el temps pasqual.
  5. història del dret
    1. Capitular, normació o privilegi atorgat pels sobirans francs als segles IX i X.
    2. preceptes del dret Manaments obligatoris per naturalesa, definits també com a preceptes de la llei natural vàlids per a tothom i per a totes les èpoques.
  6. precepte apostòlic història eclesiàstica Edicte pel qual els papes posaven sota llur protecció certes propietats contra els abusos, la violència o el pillatge.
  7. precepte testamentari història del dret català Llegat, institució o condició imposats en un testament.