■ pragmàtic | pragmàtica

Etimologia: del ll. pragmatĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. pragmatikós ‘relatiu als afers públics’, der. de práttō ‘obrar’ 1a font: 1416
  1. adjectiu Que atén solament als fets, que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques.
  2. adjectiu
    1. Relatiu o pertanyent a les lleis de l’estat.
    2. autor pragmàtic Jurista que interpreta i glossa les lleis nacionals.
  3. filosofia i lingüística
    1. adjectiu Relatiu o pertanyent a la pragmàtica.
    2. femení Disciplina lingüística que estudia la parla, el llenguatge usat per l’individu en el context de la comunicació.
  4. pragmàtica sanció (o simplement pragmàtica) història del dret
    1. Ordinació o decret del sobirà sobre matèria de dret públic, amb força obligatòria semblant a la de la llei, però que té origen en l’exclusiva voluntat del monarca sense compartir el seu poder amb les corts.
    2. En dret català, des del segle XIII, disposició de caràcter general atorgada pel rei o el seu lloctinent sense intervenció de la cort general del Principat de Catalunya.