■ plaer

Partició sil·làbica: pla_er
Etimologia: del ll. placēre ‘plaure’, que en cat. ant. es mantingué com a verb en plaer, plaser fins que es formà la forma analògica plaure, i després continuà com a substantiu abstracte, valor que també tingué en cat. ant 1a font: s. XIV, Llull
    masculí
  1. psicologia Viva satisfacció dels sentits o de l’ànim provocada per la possessió o per la idea de quelcom agradable i atractiu.
  2. Allò que causa aquesta viva satisfacció. Un viatge de plaer.
  3. a plaer
    1. A gust, còmodament. Enlloc viuries tan a plaer.
    2. De gust, volenterosament. Fer una cosa a plaer.
    3. A pleret.
  4. principi del plaer psiquiatria Principi segons el qual les necessitats instintives han d’ésser immediatament satisfetes, bé per l’acompliment del desig corresponent, bé per la fantasia.