■ pinça

Etimologia: del fr. pince, i aquest, de la mateixa base etimològica del cat. pessigar
    femení
    1. [generalment en pl] Instrument que consisteix en dos braços units per un dels extrems, que permeten d’agafar o subjectar coses petites, obturar tubs elàstics, etc., en fer-hi pressió per llur part central o per l’altre extrem.
    2. Instrument de fusta o de plàstic que té dos braços units per una molla metàl·lica i que en fer-hi pressió per un extrem permeten de subjectar la roba en estendre-la.
    3. no poder-se agafar (una cosa) ni amb pinces figuradament Ésser molt bruta o repugnant, materialment o moralment.
  2. Plec cosit per estrènyer certes parts d’un vestit.
  3. electrotècnia
    1. pinça amperimètrica Amperímetre de pinça.
    2. pinces de cocodril Petites pinces de boca dentada i tancades per una molla que permeten de connectar ràpidament i provisionalment conductors, cables, aparells, etc.
  4. arts gràfiques Cadascuna de les petites peces que, disposades en una barra solidària al cilindre que serveix de suport al full de paper, l’hi subjecta mentre dura la impressió i l’allibera tot seguit.
  5. [generalment en pl] medicina i cirurgia Instrument metàl·lic, generalment de dues branques, que hom utilitza en cirurgia per a subjectar o comprimir.
  6. plural química Nom genèric que hom dona a diversos tipus de suports de metall que serveixen per a aguantar parts diverses d’un muntatge, com els matrassos, tubs d’assaig, etc.
  7. zoologia Cadascuna de les peces dures, mòbils i oposades, situades normalment a l’extrem de les potes anteriors d’alguns crustacis, que els serveixen com a òrgans de prensió.